És un dels gèneres més fàcilment identificables, la seva principal finalitat és fer riure. Acostuma a tenir un final feliç, en cas de no ser així, ho hauríem de considerar una tragicomèdia.
- Arguments típics
- Equívocs: la trama consisteix en la resolució d’algun problema que prèviament s’ha presentat
- Fracàs còmic: durant l’estructura apareixen diversos insuccessos per part d’algun personatge, normalment el principal
- Personatges pintorescos, extrems, inconscients, travats o entabanats que solen ser un mirall/exageració dels defectes que tenim les persones.
- Maldestre (Torpe): aquell que sempre l’espifia i s’envesteix amb tot
- Mascle cregut: aquell que va de superior
- Escoltes ximplets
- Gay
- Noia guapa i
- Localitzacions i ambientacions diverses
- Recursos cinemàtogràfics:
- Exageració
- Situacions absurdes o surrealistes (patim vergonya aliena en veure-les)
- Sorpresa, girs de guió
- Diàleg irònic i divertit (acudits)
- Slapstick: acudits de coixa i petecada (caure, pegar-se…)
- Repeticions
- Persecussions
Subgèneres
Alguns dels principals subgèneres són (Full comedy genre breakdown):
Slapstick
L’Slapstick és un subgènere de la comèdia basat en accions de violència física de forma exagerada que tanmateix no arriben a provocar un dolor real, buscant sempre la farsa, la broma i un humor allunyat del sentit comú. Els seus gags són seqüències visuals que esdevenen bromes clàssiques, ja que es troben plenes d’impossibilitats físiques i girs inesperats, característiques pròpies dels acudits. Les seves produccions es basen en arguments senzills. El seu inici cinematogràfic és entre els anys 1910 i 1930 als EUA.
Max Sennet
Max Linder
Charlie Chaplin
LA COMÈDIA VISUAL
Buster Keaton, que va crear un personatge que mai reia perquè havia après que el públic no reia quan el còmic ho feia.
Harold Lloyd
Comèdia dialogada
Una de les primeres formes d’adaptació del cinema còmic a l’època del sonor és l’aparició de l’Screwball, que també s’anomena comèdia esbojarrada o screwball basada en l’acudit sonor, els diàlegs sorprenents, profusió d’slapstick i els jocs de paraula.
Germans Marx
Abbot i Costello
Lucille Ball
Woody Allen
Temes: amor, sexe, judaïsme, Nova York.
Sàtires descripcions de personatges neuròtics urbans angoixats per sentiments de culpabilitat, interpretats sovint pel mateix Woody Allen, que representa l’antiheroi entabanat i aturdit.
Paròdia
Una paròdia és una imitació burlesca d’una altra obra, de la qual respecta els trets fonamentals perquè els receptors la puguin reconèixer. Té intenció humorística i sovint també d’homenatge. Existeixen al món occidental almenys des de l’antiga Grècia. Pot ser literària (el Quixot, que paròdia els llibres de cavalleries), teatral, musical, de dansa o qualsevol altra art escènica, o pertànyer a qualsevol de les arts visuals i audiovisuals, com la instal·lació artística, el còmic, el cinema o el videoclip. Les imitacions televisives de polítics o famosos poden considerar-se paròdies modernes (Polònia de TV3).
Es pot parodiar una obra canviant el punt de vista narratiu, descontextualitzant-ne algun element o usant un personatge o frase famosa en un fragment satíric. L’heroi sovint el seu caràcter mític i s’omple de defectes humans.
Comèdia coral
La comèdia coral presenta simultàniament una o diverses històries protagonitzades per personatges igual d’importants, com en un cor. No segueixen l’estructura clàssica de les pel·lícules: personatges principals i secundaris.
Sovint les històries s’entrecreuen en un punt del film (clímax) i els diàlegs no avancen l’acció.
Pertanyen a aquest gènere les comèdies satíriques, les socials, les d’humor negre i els musicals.
Complexitat perquè s’inserten massa per poder aprofundir en ells, és l’atzar que determina l’entrada i la sortida en escena i pot ser que es doni massa importància a un personatge en perjudici dels altres.
Luís García Berlanga
Quentin Tarantino
Audiovisuals 